diumenge, novembre 29, 2009

Una cita: Joan Ramon Zaballos Rubio


“Em sembla preocupant comprovar que saber detalls de l'acció política interna d'un govern produeix més desconfiança i inseguretat que credibilitat i solidesa.[1]



[1] Zaballos, Joan Ramon*. Saber o no saber. Segre. 29-11-09

* (Barcelona, 1962) és llicenciat en Filologia Anglo-Germánica (especialitat Alemany) per la Universitat de Barcelona. L’Institut Goethe li va concedir la Goethe Medaillon (medalla Goethe) en reconeixement a la feina de foment de la llengua i cultura alemanyes. Des d’octubre de 1987, és professor d’alemany en l'Escola Oficial d'Idiomes de Lleida, de la qual n’és director des de l’any 1994.

Una cita: Joan Piris Frigola


“Preocupem-nos, doncs, de donar testimoni duent una vida sòbria, distingint entre béns necessaris i béns superflus, i compartint sistemàticament i amb generositat.” [1]



[1] Piris Frigola, Joan*. Fer visible l’evangeli de l’amor. Segre 29-11-09

* (1939) Bisbe de Lleida. Llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Valencia. A la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Pastoral en el trienni 2001-2004 y des de 2005 és membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social.

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

Ciceró interpretat per David Bamber en la sèrie televisiva "Roma"

“El que primer de tot havia de desitjar (Aulus Cecina) és no tenir cap querella; en segon lloc, no tenir-la amb un home de tan mala fe; i en tercer lloc, tenir-la amb un home tan estúpid (...) Això li ha causat un tort, però al mateix temps li fa un bé, perquè és precisament per aquells actes (...) que ha pres testimonis i se’n serveix de la justícia....” [1]



[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Vol. VII. Barcelona. 1955.Pag 56

El factor C


"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.


[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.

dissabte, novembre 28, 2009

Una cita: Marta Alòs


“(....) he de reconèixer que som molt més afortunats. No hem heretat res que ens obligui a haver de retre comptes a ningú i això, si més no, et dona una certa llibertat de moviments...encara que sigui a l’hora de recórrer els camins de la vulgaritat. Els únics per on, d’altra banda, se’ns permet transitar.”[1]



[1] Alòs Lòpez, Marta. Històries de l’AVE. Edit. Edicions DeParis. Lleida. 2009. Pag. 31

divendres, novembre 27, 2009

Tu rai...


Amb aquella naturalitat que correspon a tota una senyora, la Vicky Peña, flamant Premi Nacional de Teatre, que atorga el Ministerio de Cultura, reconeixia* que la van trucar mentre era a les Oficines de l’Atur a renovar la seva targeta, segurament es tracta d’un eufemisme, però servia per aclarir la següent pregunta que li faria l’entrevistador: “perquè aquest premi et suposarà nova feina, veritat?”, li deia, a la qual cosa la Peña reconeixia que el Premi no necessàriament passaria a suposar-li més encàrrecs

La veritat és que en els moments que estem vivint, aquesta visió que l’actriu catalana ens trasllada, no deixa cap mena de dubte sobre la vigent situació, al menys des de la perspectiva en la que jo m’ho miro, malgrat totes les cortines de fum i boira que es vulguin usar des de qualsevol dels punts de l’eix d’abscisses ideològic i/o nacional que es pretengui de fer planar sobre la realitat mateixa i em recorda molt aquell comentari al personatge en l’imaginari de Lleida que segurament pot ser propi de moltes altres localitats: el “tu rai”, que es va acabar morint de gana, perquè sempre rebia per resposta l’expressió: tu rai! us a sona?


* programa "Divendres" de la Televisió de Catalunya

28 de novembre de 1934, el Plan E de Barcelona


El Crasch de 1929, no va arribar a Europa fins a ben entrada la dècada dels 30; els processos globals no existien aleshores ni les dependències ho eren al nivell que s’han definit ja en el segle XXI; en el primer terç del segle XX, Europa comença a patir el seu procés de recessió a mesura que s’avença ja en el transcurs dels primers anys de la tercera dècada, que coincideix curiosament amb un procés de deteriorament polític, social i econòmic, com ens descriu la curiosa nota que reflecteix el diari barceloní La Vanguardia, dos dies després que el Govern central, sota l’eufemisme d’ incautar-se de l’ordre públic a Catalunya, després del nomenament com a President Accidental de la Generalitat de Catalunya del Coronel Francisco Jiménez Arenas, permetia a l’Ajuntament de Barcelona, segons reflecteix la pàgina 6 del diari del 28 de novembre de 1934[1], una mena de Plan E de l’època, a tenor del que cita el rotatiu escrit aleshores en castellà, transcrivint el que publica el Butlletí de la Generalitat en l’apartat “Autoritzacions a l' Ajuntament” on ens diu : “.... S’autoritza a l’Ajuntament de Barcelona per a que pugui declarar exceptuades de les formalitats de subhasta i concurs, sense la formació de l’expedient sumari que preveu la legislació vigent totes aquelles contractes que tendeixin a la posada en marxa de les obres i serveis amb les que pugui minorar el problema de l’atur obrer o evitar-ne el seu creixement....” , la veritat és que els paral·lelismes històrics de vegades donen que pensar en aquests processos de ciclicitat fruit, per altra banda, de la tendència natural i humana a repetir els mateixos errors en allò polític, també des de la perspectiva ètica i moral.

dijous, novembre 26, 2009

Una cita: Lev Semionovich Vygotsky


“Tant la ideologia per se, com la seva dependència d’unes o altres formes de desenvolupament social, poden ser objecte d’estudi per part de la sociologia, però mai la investigació sociològica per ella mateixa, sense la investigació psicològica, podrà descobrir la causa immediata de la ideologia: la mentalitat de l’home social. Per establir el límit metodològic entre ambdós punts de vista, es particular important i necessari aclarir la diferència entre psicologia i ideologia” [1]


[1] Vygotsky, Lev S*. La tragèdia de Hamlet. Ed. Fund. Infància y aprendizaje. San Sebastián de los Reyes. (Madrid). 2007.Pag. 168

*(1895-1934) un dels més destacats teòrics de la psicologia del desenvolupament i clar precursor de la neuropsicologia soviètica. La idea fonamental de la seva obra és la del desenvolupament dels humans que únicament podrà ser explicat en clau d’interacció social.

dimecres, novembre 25, 2009

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.


*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

diumenge, novembre 22, 2009

Una cita: Eduard Punset


“Aquesta revolució avença a passes gegantines, però jo estic convençut hores d’ara de dues coses: que no serà (la fusió de la biologia i la tecnologia) la més important i que li guanyarà la partida un altre tipus de transformació que s’expressarà, a la vegada, d’una manera més profunda i lentament....”[1]



[1] Punset Eduard. La crisis de fondo está en la educación. Blog de Eduard Punset. 22-11-09.